Agua y Fuego

Cris acabava de complir els seus divuit. Estava aprenent a ser ella mateixa, a sacsejar-se la timidesa i a esborrar aquella etiqueta de «nena bé de Barcelona», que tothom li penjava. Cris vivia per pintar, ballar, estudiar, riure i somiar. En els seus projectes, no cabien els prínceps blaus. Però encara creia en l’amor. Álex, comptava ja els seus vint-i-tres. El que havia après ell, era a tancar-se en si mateix. Ell no creia, no somiava, no parlava mai d’amor. De fet, Álex, amb sort, parlava d’alguna cosa. Només vivia. Sense peròs. I amb això, li valia. Fins a aquella nit de 2002, quan es van mirar per primera vegada. Fins a aquella nit de 2006, quan tot va canviar. Fins a aquella nit de 2011, quan no van tenir més opció.